1.2. Les vocals
1.2.1. Les vocals tòniques
1.2.1.1. Estructura del vocalisme tònic
El valencià té set vocals en posició tònica:
[à] cap, mà
[é] (e tancada) febra, més
[È] (e oberta) mel, rètol
[í] pi, física, ruïna
[ó] (o tancada) dolç, emoció
[Ò] (o oberta) cor, òbila
[ú] pur, dejú, peüc
1.2.1.2. Criteris generals de pronunciació
Les set vocals tòniques es pronuncien en tots els contexts de manera clara i ben diferenciada.
L?oposició entre les vocals obertes [E] [O] i les vocals tancades [e] [o] és un tret distintiu que permet diferenciar el significat d?algunes paraules:
Dona [dÓna] ?nom referit a persona de sexe femení?, enfront de dóna [dóna] ?forma del verb donar?.
Set [sÉt] ?numeral?, enfront de set [sét] ?nom referit a ganes de beure?.
Seu [sÉw] ?nom referit a domicili principal d?una institució?, enfront de seu [séw] ?possessiu?.
Son [sÓn] ?nom referit a ganes de dormir?, enfront de són [són] ?forma del verb ser?.
1.2.1.3. La distribució de la e i la o obertes
Encara que el sistema vocàlic tònic presenta e oberta [E] i e tancada [e] i o oberta [O] i o tancada [o], només hi ha un grafema, e i o, per a representar cada una de les dos parelles respectivament, de manera que, si una d?estes vocals no porta accent gràfic, l?ortografia no permet distingir si es tracta de la vocal oberta o de la tancada.
Per este motiu, i perquè l?obertura de la e i de la o és una característica general de la nostra llengua, és convenient donar unes orientacions generals que permeten diferenciar quan són obertes o tancades les vocals e i o tòniques.
1.2.1.3.1. Com a norma general, la lletra e es pronuncia oberta [E] en els casos següents:
a) Quan la vocal de la síl?laba següent és una i: conveni, dèbil, ètic, evangeli, mèrit, obsequi (però és tancada en algunes paraules com església, sépia, Dénia o séquia).
b) Quan la vocal de la síl?laba següent és una u: cèl?lula, fècula, ingenu, molècula, perpetu.
c) En quasi totes les paraules esdrúixoles: anècdota, cèlebre, gènere, gènesi, pèrgola, rèplica (però és tancada en algunes paraules com llémena, témpores o térbola).
d) En la major part de cultismes: acèfal, clavicèmbal, elèctrode, espècimen, telègraf (però és tancada en les paraules acabades en -edre, -ense, -teca o -tema: poliedre, castrense, biblioteca o teorema).
e) En paraules acabades en -ecta, -ecte, -epta i -epte: col?lecta, afecte, correcte, respecte; recepta, concepte, excepte, precepte (però és tancada en les formes del verb reptar accentuades en el radical).
f) Davant de l o l?l: arrel, cel, cruel, empelt, fel; novel?la, parcel?la (però és tancada en algunes paraules com belga o selva).
g) Davant de rr: esquerre, ferro, guerra, serra, terra.
h) Davant de r seguida de consonant: cert, comerç, ert, hivern, perdre, verd, verge (en canvi, si seguix una labial o una velar, la e sol ser tancada: ferm, herba, serp, terme; cerca, cercle, perca, verga).
i) En noms i adjectius amb el grup -ndr- i en el verb cerndre: cendra, divendres, gendre (però és tancada en els infinitius acabats en -endre, com defendre, entendre, prendre i vendre, i en la seua flexió).
j) En algunes paraules que tenen el diftong eu: preu, deu, europeu, fideu,peu, trofeu, seu (però és tancada en algunes paraules com creu, greu o meu).
k) En alguns noms propis com ara Josep, Vicent, Benimuslem.
OBSERVACIÓ: Per excepció, en les paraules què, perquè i València, i en altres casos (època, sèrie, etc.) la e es pronuncia tancada.
1.2.1.3.2. Com a norma general, la lletra o es pronuncia oberta [O] en els casos següents:
a) Quan la vocal de la síl?laba següent és una i: elogi, lògica, misogin, mòrbid, odi, oli, tònic.
b) Quan la vocal de la síl?laba següent és una u: còmput, cònjuge, corpus,mòdul.
c) En la majoria de paraules esdrúixoles: apòstata, còlera, còmoda,còmplice, nòmada, pòlissa (però és tancada en algunes paraules com fórmula, góndola, pólvora, tómbola o tórtora).
d) En la majoria dels cultismes: amorf, demagog, patogen, poliglot (però és tancada en algunes paraules acabades en els sufixos -forme o -oma, com pluriforme o glaucoma).
e) En algunes paraules acabades en -os: arròs, espòs, gros, mos, terròs (però és tancada en els adjectius acabats en el sufix -ós, com animós, enfadós o poregós).
f) En algunes paraules acabades en -osa: cosa, llosa, prosa, rosa (però és tancada en algunes paraules com glucosa, rabosa o sosa).
g) En les paraules que presenten les terminacions següents:
-oc, -oca: albercoc, foc, groc; bajoca, lloca, oca (però és tancada en algunes paraules com boc, boca o moca).
-ofa: carxofa, estrofa, Moncofa.
-oig, -oja: boig, goig, roig; boja, roja (però és tancada en la paraula
estoig).
-ol, -ola: bunyol, caragol, fesol; castanyola, escola, pistola, redola, revola, tremola (però és tancada en algunes paraules com bola, cola o gola).
-oldre: absoldre, moldre, resoldre.
-olt, -olta: desimbolt, solt; mòlta, volta (però és tancada en algunes paraules com molt o escolta).
-pondre: compondre, correspondre, respondre.
-ort, -orta: esport, fort, sort, tort; horta, porta.
-ossa: brossa, carrossa, destrossa (però és tancada en algunes paraules com bossa o gossa).
-ost, -osta: cost, impost, pressupost, rebost; crosta, posta (però és tancada en algunes paraules com agost o angost).
-ot, -ota: clot, devot, got, grandot, xicot; cabota, pilota, quota (però és tancada en algunes paraules com bot, nebot, bota o gota).
h) En la majoria de paraules que tenen el diftong oi: Alcoi, almoina, boira, heroi, troica (però és tancada en algunes paraules acabades en -oix, com coix o moix).
i) En la majoria de paraules que tenen el diftong ou: bou, dijous, moure, nou, ou, ploure, prou, sou (però és tancada en alguna paraula com sou [del verb ?ser?] i en alguna altra presenta alternança en l?obertura de la vocal o, com pou [pów] o [pÓw]).
j) En els participis dels verbs cloure i els seus composts: desclòs, exclòs, inclòs, reclòs (però és tancada en els participis del verb fondre i composts, com fos, confós, difós o infós).
k) En els pronoms demostratius neutres i en els monosíl?labs i els seus composts acabats en -o: açò, això, allò, bo, do, so, to, tro, ressò, ultrasò.
OBSERVACIÓ: Per excepció, la conjunció però presenta també, sovint, la pronunciació amb o àtona [péRo].
1.2.2. Les vocals àtones
1.2.2.1. Estructura del vocalisme àton
El sistema vocàlic àton del valencià es reduïx a cinc vocals:
[a] amor, volta
[e] feliç, tindre
mirar, oli
[o] posar, ferro
unflar, ímpetu
Les vocals i tenen com a correlat no vocàlic les semivocals [j] i [w],respectivament, que formen diftong amb la vocal precedent o següent:
[j] hiena, iogurt, feia, rei
[w] pasqua, aigua, meua, seu
1.2.2.2. Criteris generals de pronunciació
Com a norma general, el valencià manté una correspondència entre les vocals àtones i les grafies que les representen: absolutisme [apsolutízme], agricultor [aÄRikultóR].
No obstant això, hi ha vocals àtones que, a causa del context fònic en què es troben, presenten una certa inestabilitat, cosa que explica, en alguns casos, el contrast entre l?ortografia i la seua realització oral.
En general es tracta de processos de tancament o d?obertura, provocats sobretot per les consonants contigües, o d?assimilació o dissimilació respecte a la vocal tònica de la mateixa paraula. Segons el seu
abast i arrelament, estos fenòmens tenen un grau d?acceptabilitat variable en l?elocució formal.
Per tant, una vegada establida la norma general de pronunciació de les vocals àtones en valencià, convé tindre en compte els criteris particulars que tot seguit s?exposen.
1.2.2.3. Criteris particulars de pronunciació
1.2.2.3.1. Són pròpies del valencià estàndard les realitzacions fonètiques següents:
a) La variació en la pronunciació del pronom ho segons el context en què aparega: [o] (portar-ho), [ew] o (ho porta) i [w] (li ho porta).
OBSERVACIÓ: Concretament es pronuncia [o] posposat a un verb acabat en consonant o semivocal (portar-ho, portant-ho, dus-ho, mireu-ho); [ew] o , segons el parlar, anteposat a un verb començat per consonant (ho porta); [ew] formant síl?laba amb un altre pronom reduït a una consonant (m?ho porta), i [w] en contacte amb una vocal (li ho porta, porta-ho, ho admet).
b) La pronunciació com a de la vocal o dels noms propis Joan [dZuán] i Josep [dZuzÉp].
c) La pronunciació com a [e] o com a [a] de la e inicial de paraules patrimonials començades per en-, em-, es-: enveja [eµvédZa] o [aµvédZa], embrutar [embRutáR] o [ambRutáR], espenta [espénta] o [aspénta].
d) La pronunciació com a [e] o com a [a] de la e pretònica d?algunes paraules com ara albergina [albeRdZína] o [albaRdZína], clevill [kleví£] o [klaví£], lleganya [£eÄáña] o [£aÄáña], llençol [£ensÓl] o [£ansÓl], lleuger [£ewdZéR] o [£awdZéR], sencer [senséR] o [sanséR], terròs [terÓs] o [tarÓs].
e) La pronunciació com a [e] o com a de la vocal pretònica de les paraules acabades en -aixement o -eixement: naixement [najSemént] o [najSimént], coneixement [konejSemént] o [konejSimént], creixement [kRejSemént] o [kRejSimént].
1.2.2.3.2. Són acceptables, en els àmbits territorials en què són pròpies, les realitzacions fonètiques següents:
a) La pronunciació com a [O] de la vocal a en posició final de paraula que es produïx per assimilació a la o oberta tònica de la síl?laba anterior: pilota [pilÓtO], vora [vÓRO].
b) La pronunciació com a [E] de la vocal a en posició final de paraula que es produïx per assimilació a la e oberta tònica de la síl?laba anterior: tela [tÉlE], serra [sÉrE].
c) La pronunciació com a [e] de la vocal a de la tercera persona del singular d?alguns temps: ell canta [kánte], ell cantava [kantáve], ell cantaria [kantaRíe].
d) L?emmudiment de la i del grup ix: caixa [káSa], conéixer [konéSeR], dibuixar [dibuSáR].
e) La pronunciació com a de la vocal o en paraules que presenten, en general, una i tònica o una consonant labial: collir [ku£íR], cosir [kuzíR], tossir [tusíR], cobert [kubÉRt], obert [ubÉRt].
1.2.2.3.3. No són recomanables en el valencià estàndard les realitzacions fonètiques següents:
a) La pronunciació com a de la vocal e que es produïx per contacte amb una consonant palatal o una s en paraules com ara deixar [diSáR], genoll [dZinó£], menjar [mindZáR] o senyor [siñóR].
b) La pronunciació com a [o] de la vocal u en paraules com ara juliol [dZoliÓl], fugir [fodZíR] o jupetí [dZopetí].
c) L?elisió de la vocal i pretònica en paraules acabades en -iència: consciència [konsÉnsia], paciència [pasÉnsia].
d) L?addició d?una a inicial en paraules com ara moto [amóto], ràdio [aráDio], vespa [avéspa].
e) Les dissimilacions en paraules com ara civil [sevíl], vigilar [vedZiláR] o visita [vezíta].
1.2.3. Els grups vocàlics
1.2.3.1. Són pròpies del valencià estàndard les realitzacions fonètiques
següents:
a) La pronunciació com a diftong o com a hiat (pròpia només de registres molt formals) dels grups vocàlics formats per una i o per una u àtones seguides de vocal, en paraules com ara història [istÓRia] o [istÓRja], gràcia [gRásia] o [gRásja], contínuament [kontínuament] o [kontínwament].
OBSERVACIÓ: Això no obstant, la pronunciació com a hiat és la forma més general, o única, en altres contexts, com ara en client, suar, manual o ruïna.
b) La pronunciació del grup vocàlic ui formant diftong creixent o decreixent: buit [bwít] o [bújt], descuit [deskwít] o [deskújt].
1.2.3.2. No són recomanables en el valencià estàndard les realitzacions fonètiques següents:
a) La diftongació en [aw] de la vocal o àtona en posició inicial: obrir [awbRíR], ofegar [awfeÄáR], olorar [awloRáR].
b) La reducció del diftong [wa] precedit de [k] a una sola vocal: quaranta [koRánta], quallar [ko£áR].
