#4 La Lengua Valenciana es la lengua autóctona, propia, histórica y tradicional de los valencianos.
Es una lengua ibero-romana, sus orígenes remotos se sitúan en la Lengua Ibérica, especialmente las tribus edetanas, hace más de 2.500 años.
Nace del entrecruce de las lenguas ibérica y latina, tres siglos antes de Cristo, y se va conformando con aportaciones de las hablas de los distintos pueblos: fenicios, griegos, romanos, visigodos, árabes, aragoneses, navarros, castellanos, mallorquines, catalanes, (aunque estos en menor medida) que colonizaron y habitaron la región valenciana a lo largo de la historia.
De todos estos pueblos, los romanos y los árabes fueron los que más influyeron en nuestra lengua y cultura.
Esta realidad histórica de tantos siglos de un pueblo sobre lo más amado que tiene, su propio y ancestral idioma, con sus singularidades fonéticas y lexicográficas, es la que los catalanistas intentan que desaparezca, arrasando con las peculiaridades específicas idiomáticas de cada pueblo, valle, comarca, montaña o mar de nuestra geografía valenciana.
La Universidad se obsesiona sobre la teoría de la “unitat de la llengua”, cuando sabe de sobra que esa pretendida unidad de las lenguas que se hablan en los antiguos territorios de la Corona de Aragón nunca existió.
La única unidad de la lengua que ha habido ha sido el latín, la lengua latina, la lengua madre, la cual ha ido descomponiéndose, corrompiéndose, evolucionando, cociéndose de forma distinta en cada región mediterránea romanizada, dando como resultado una lengua distinta en cada uno de los territorios de la antigua Corona de Aragón, parecidas o similares entre sí, pero distintas en muchas cosas y aspectos, como la fonética.
De la lengua latina fueron desgajándose, separándose las lenguas románicas (valenciana, mallorquina y catalana), por ley filológica, por ley de vida, por circunstancias históricas.
La acusación vertida contra los valencianos que defienden la valencianidad de su lengua frente a la teoría catalanista, en el sentido de que son secesionistas de la “ lengua” es pueril y acientífica, porque no ha existido nunca ninguna “unidad de la lengua”.
A la Universidad y sus seguidores cabe recordarles, cuando apelan a la razón y verdad científicas, la reflexión del profesor y catedrátido de Filología Románica de la Universidad Complutense de Madrid, el gallego Manuel Mourelle de Lema, quien dice:
“Valencia y sus gentes a través de la Historia constituyen la base científica sobre la que se cimentará la configuración del edificio lingüístico valenciano.
La génesis y diacronía de lo que será el hombre valenciano que, pasados los siglos, recibirá el influjo de las culturas latina, visigoda y árabe, se detecta ya en el Paleolítico, donde se dan ya unos caracteres raciales propios, una llamada raciología valenciana”.
Ni en número, ni en calidad, los supuestos repobladores catalanes pudieron hacer tan vasta obra de colonización idiomática y cultural en un pueblo que, al poco de ser supuestamente alfabetizado, ya había conseguido tener su Siglo de Oro Literario, cosa que siguen sin lograr los catalanes.
El romance, lengua pre-jaimista o pre-islámica, que conservaban y utilizaban los mozárabes durante toda la dominación-ocupación árabe, no es otra cosa que la Lengua Valenciana en ciernes, balbuceante.
Era el latín pasado por el tamiz y las aportaciones arabizantes, que va perfilándose como Lengua Valenciana, tras recibir los aportes y préstamos lingüísticos del habla de los soldados y repobladores no sólo catalanes, también de los aragoneses, castellanos, navarros, murcianos, etc… que también vinieron aquí, al olor del botín de la conquista.
http://www.idiomavalencia.com/docs/bal/prologo.htm
Mientras que el catalán no es mas que la normalización POLÍTICA del dialecto barcelonés, te dejo unas cuantas citas de eruditos que así lo atestigüan:
spoilerneo_CATALANÍ(=DIALECTE BARCELONÍ) 29 DEFINICI0NS:
CATALÀ = DIALECTE BARCELONÍ
A diferència de l’històrica Llengua Valenciana, que existí
com a llengua normalisada des del segle XV en les seues gramàtiques
i diccionaris, el dialecte barceloní (ara dit català) no conseguix
el seu estàndart llingüístic fins a 1906, any del I Congrés
de la Llengua Catalana, pero no és fins a 1912 quan l’ingenier
Pompeu i Fabra publica la seua primera Gramàtica Catalana,
molt criticada pel gramàtic Menéndez Pidal i per D. Miguel
d’Unamuno, Catedràtic de Llingüística de l’Universitat de
Salamanca: els treballs de Fabra eren els d’un químic, aficionat,
sense rigor llingüístic.
El pare de tota la Romanística, el filòlec alemà Frederick
Díez, en la seua Grammaire des Langues Romanes (París, 1874
Librairie A. Franck) adjudica els dialectes catalans al domini del
provençal i el seu alumne Meyer Lücke en el seu Grammaire des
Langues Romanes (París, 1890 E.Wèlter Editeur) definix els dialectes
cataláns clarament com dialectes del provençal.
Pare de la Romanística, el filolec alema FredericDiez: “el
Provençal s’esten particularment per Catalunya”(Grammaire
des Langues Romaniques”.Paris.1874p.3) .”Alvernes, Gasco,
Provençal, i Llanguedocia son dialectes romanços” (del llati) .
Filólog0.Meyer Lübke:“el català.., que no es mes que un
dialecte del Provençal”( Grammaire des Langues Romanes.
Paris.1890.P.13).
Pompeu Fabra:“ dels diferents DIALECTES , .. el català es
convertira en una variant mes de la llengua occitana retrobada”(
Revista“Oc”.1936).
4..Mossén Alcover (1913): “¿Quin dret té el dialecte barceloni
.. davant de la llengua valenciana? No es açó , probablement,
crear un centralisme lingüístic”( “Geografia Gral.Del
Regne de València”. !956), paraules pronunciades quan , en 1913,
es votaven les noves “normes fabrines” fabricades en el laboratori
del quimic Pompeu Fabra.
Filoleg J.Mª Guinot: “prenent com a base per a tota
Catalunya la modalitat lingüística de Barcelona, el DIALECTE
BARCELONÍ” (“Qüestions de Llengua”. Real Academia deCultura Valenciana. Serie Filologica.1990).
Filolec de la Univ. Sorbona( Paris) , F. Juanto: “va ser la
imposició política .. del DIALECTE BARCELONÍ del químic
Fabra, portat des de Bilbao pel despota Prat de la Riba (1911)
(“Faltes ortogràfiques catalanes”LP.19.06.1997).
Filolegc F. Juanto : “No vaja el lector a creure’s que
l’ortografia que va voler imposar-se als valencians des de la
“Catalunya Vella i la Catalunya Gran” –use la terminologia
imperial de l’hitlerià Prat de la Riba, 1907- fora un camí de roses
per a d´ells mateixos, ni abans ni després de l’engany de les mal
nomenades “normes del ´32” fabrines........ que varen acabar en
la imposició política i dogmàtica no de l’ortografia sino de tot
un ARTIFICIÓS DIALECTE BARCELONI, producte tardà i personal
de l’indecís químic Pompeu Fabra (1913 ), portat de Bilbao
pel despota Prat de la Riba (1911) , despres d’humiliar i eliminar
els coneixements filologics, lexics i gramaticals, i les laborioses
enquestes en transcripció fonètica del Pare Fullana (Valencia)
i deMosenAlcover (Mallorca), junts i per separat, en llargs recorreguts
i que havien elaborat més de 30.000 fitxes MISTERIOSAMENT
DESAPAREGUDES en la confeccio (o millor, correcció
posterior) del “ Diccionari Catala-Valencia -Balear”.
Historiador i humanista Menéndez y Pelayo: “Fins molt entrat el segle XV , en Catalunya els versos es componien en PROVENÇAL”
11.Filoleg romanista Morel Fatio: “el catala es una mera variant del PROVENÇAL perque els habitants Gals de Septimània i els de la Marca Hispànica parlaven (actual Catalunya) la mateixa llengua PROVENÇAL”.
Tota la producció dels poetes considerats els precursors del catala : Berenguer de Palol, Gerau de Cabrera , Guillém de Berguedá, Guillem de Cabestany , esta escrita en PROVENÇAL (“Història d'Espanya” de Gallach . Barcelona.1935)
L'acreditat Historiador Pedro Aguado Bleye en la seua obra : “Historia d'Espanya” : “La poesia erotica dels trobadors provençals va ser imitada en Catalunya en els segles XIII i XIV”.
El filòleg i lingüista català Antoni Badia Margarit, rector de la Universitat de Barcelona, va deixar escrit en la seua Gramàtica Històrica Catalana (1952): “No es el catala una llengua romanica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat pròpia: tot al contrari, era considerat com una varietat dialectal de la LLENGUA PROVENÇAL, i només des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independent” ( "Gramàtica Històrica Catalana " . 1952).
"Catalunya vol imposar la llengua de Pompeu Fabra (dialecte barceloní)en Valencia per fanatisme" Catedatic de Lingüística Francisco Rodriguez Adrados i academic de la RAE.( Valencia Hui.28.02.2008)
WIKIPEDIA , l'enciclopedia lliure:
"Wilhelm Meyer-lübke , seguint el seu mestre el filòleg alemá Frederic Diez, en 1890 va assignar a la llengua catalana l'estatus de dialecte del provençal en la seua Gramatica de les Llengües Romaniques, ..." és.wikipedia.Org/wiki/Wilhelm_Meyer-Lübke
Lübke va adoptar una posició polèmica quant a la llengua catalana. Seguint el seu mestre Deu, en 1890 va assignar a la llengua catalana l'estatus de DIALECTE DEL PROVENÇAL en la seua Gramàtica de les Llengües Romaniques, a on diu: "En l'Est la transició s'opera a poc a poc en el català en el Roselló: Esta última parla (parler), que no es més que UN DIALECTE PROVENÇAL...." (p. 14). No obstant aixo, va canviar este juí en 1925, després de ser anomenat "Mantenidor dels Jochs Florals de Barcelona" I haver segut "onerosament fidelisat"(money,money, money..) Per La burgesia nazionalista Catalana : va ser llavors quan va començar a utilisar generalitzadament el nom de "llengua catalana", però amb l'afirmació de les seues concordances en el provençal per a tot el conjunt idiomatic catalá-valenciá-balear.
Esta nova denominació va ser invalidada pel reputat gramatista i filoleg Menendez Pidal en la seua obra "Gramatica Historica" (Madrid.1977) a on va demostrar la falta de rigor de Meyer Lübke al mateix temps que reconeixia la independencia idiomatica de la LLENGUA VALENCIANA :"Es la Llengua Valenciana la primera llengua romanç literaria d'Europa dels classics de la qual no sols van aprendre els catalans, sino inclus els castellans".
(1872). Seguint la definicio del Pare de la Romanística Friedrich Díez, MAYANS I SISCAR tambe afirmava en 1873 que “el catala es un dialecte del llemosí” (“Orígens de l'espanyol”. Madrid, 1873).
El “llemosí” (dialecte parlat en Llimoges -França) era el terme incorrectament usat ya pels escritors de la Ilustració del segle XVIII per a suplantar la definicio historica de LLENGUA VALENCIANA.
18.”El catalan es, en l'essencial, una dependencia del Provençal" (Filoleg alemá Gerhard Rohlfs. Munic ,1986 ).
19.Martí i Gadea destacava “la singularitat de "La Llengua Valenciana, per la riquea de veus, modismes i gracia (...) superant la catalana" (Gadea: Tipus,1908, p. 298). EI alcoia (de Balones) defenia la seua autonomia respecte de la catalana, algo que tame oculta el lexicoleg Corominas, saquejador impenitent de l'obra de Martí i Gadea, de la que ell selecciona lo concordant en la seua teoria immersora.
(http://perso.wanadoo.es/rgmoya/cuandocataluna.htm)
Francisco Giner Mengual , professor de lingüística de la Universitat de la Sorbona (París):
“Inventar una llengua equival a llengua artificial...Eixa es la llengua que es va inventar Pompeu Fabra prenent d'ací un poc i d'alla un ltre poc pero seguint la pauta de la llengua barcelonina”... (“Cartes destapades” LEVANTE emv.22/12/1982):
Ramon Miquel i Planes en la seua coneguda novela:” “El purgatori del bibliofil. Novela fantastica“ (Ilustracio Catalana.1918) es manifesta obertament contrari al neocatalani de Pompeu Fabra a qui denomina despectivament “llengua badaloneta”.
Mossen Alcover, lingüista mallorqui, opinava aixína del “dialecte barceloní”(=neocatalaní) : «dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput, tirador i que no te per a on agafarlo... un desbarat ferest no sols des del punt de vista lingüístic, sino des del punt de vista polític»
.23. Sanchis Guarner se'l recriminava a Fuster: «Ves amb conte, per favor, aquest llenguatge teu es semític. I morfológicamente es barceloní. No podem fer passes en fals perque una cosa es el que tu escrius i una altra distinta es la que esperen els lectors als quals nosaltres podem influir, pero no ignorar».
- Mourelle de Lema , Catedratic de Romanística .Universitat de Madrid.:
“Si ens fixem en lo que ocorriaen Catalunya, observarem que fins a Arnau de Vilanova ( valenciá) i Raimundo Lulio(mallorquí) , que van naixer pels mateixos anys (el valencià en 1238 i el mallorquí en 1235), no hi ha un sol autor que escriba en lo que poguera denominar-se català, es a dir, no hi ha mes que trobadors i estos empraven una llengua d'origen Gal (el PROVENÇAL)” .
Francisco Pi i Margall, català de Barcelona, (1824 - 1901 )i president de la I República Espanyola:
“Subsistix a Espanya, no sols la diversitat de lleis, sinó també la de llengües. Es parla encara en gallec, en bable, en basc, en català, en mallorquí, en valencià” ( `La nació Española´, 3a part , capítol XII - 'Les nacionalitats'-Món Llatí.Madrid 1929)
Pare J. Costa , filòleg i academic de la Real Academia de Cultura Valenciana : “ els romanistes ... estaven tots d'acord –Inclús els catalans- en dir que EL CATALÀ ERA UN DIALECTE DEL PROVENÇAL . Ho dien , fa ara poc de temps, Frederic Díez , fundador de la Lingüística Romànica, mossen Antoni Alcover , Milá i Fontanals, Bourziez , Meyer-Lübke, etc... ( Pare J. Costa . NÚM. 4 de la Sèrie Filològica. Acadèmia de Cultura Valenciana.1989)
AL CONTRARI ... :
Historiador Salvador de Madariaga : "Les diferencies gramaticals entre el valencià i el català son suficients com per a haver publicat grametiques diferents en una ANTIGUITAT MAJOR PER A LA LLENGUA VALENCIANA", "Parlar de Paisos Catalans es fer pardalets de paper en els documents històrics valencians".
Catedrátic i lingüiste Jose Angeles Castelló, Professor en diverses universitats dels Estats Units, y jefe del departament d´Estudis Hispánics en la Universitat de Florida: ““Dir que valencià i catala son la mateixa llengua es UNA MONSTRUOSA MENTIRA POLITICA".
CONFESSIÓ CATALANA de l'ESPOLI de la LLENGUA VALENCIANA :
L'erudit català Ramón Miquel i Planes , gran estudios del nostre Classics Valencians, confessava en honestitat en 1905 :" Vist el cas (de la llengua valenciana) des de Catalunya , no hi ha dubte que , quan més extremen els valencians les pretensions d'autonomia de la seua varietat idiomàtica , front al català (dialecte barceloní) , major necessitat hi ha per la nostra part de reivindicar la unitat lingüística de les gents que poblen la franja llevantina de la península en les Illes Balears ..." " privar a Catalunya i a la seua literatura de l'aportació que representa la producció de les lletres valencianes d'aquella època ".." seria deixar la nostra produccio literària truncada en el centre del seu creixement i ufana ; més encara : seria arrancar de la literatura catalana la poesia quasi per complet , perque en cap atre moment abans de la Renaixença , ha arribat a adquirir l'esplendor en que se'ns mostra gracies als Ausias March , als RoIç de Corella , als Jaume Roig, als Gaçull , als Fenollar i a atres cent més" .. (Proleg del "Cansoner Satíric Valencia dels segles XV i XVI".1905) . Per a Miquel i Planes tots els mals de la “Revolució” venien de la “reforma lingüística fabriana” (=del químic Pompeu Fabra) .
I TOTS ells son AUTORS VALENCIANS (mai catalans) que diuen en els seus textos : “Estic escrivint en la meua LLENGUA materna VALENCIANA”
Al contrari, la historica LLENGUA VALENCIANA :
“Es la Lengua Valenciana la primera lengua romance literaria de Europa
de cuyos clásicos no sólo aprendieron los catalanes, sino incluso los castellanos” Menéndez Pidal (1 y 2).
I més de MIL cites i documents històrics testimonials en :
“CRONOLOGIA HISTÒRICA de la LLENGUA VALENCIANA”
